Mirant els murs de la Seu de Manresa és fàcil trobar tota
mena de marques en les seves pedres. De fet, els restauradors s’han ben
preocupar de destacar-ne uns quants per fer-los evidents a l’ull del visitant.
Evidentment
no són exclusius d’aquell temple. Són molts els edificis emblemàtics que ens
mostren d’una manera més o menys evident aquesta mena de senyals. Són la marca
del treball i de l’esforç. Factures medievals que permetien el just cobrament
pel treball realitzat.
N’hi ha desenes de marques, totes diferents i, cadascuna d’elles,
identifica la mà d’un picapedrer que amb esforç i molt treball va donar forma
als carreus que aguanten els murs i les columnes majestuoses que ens contemplen
amb la indiferència de qui veu passar els segles de forma indolent.
Però, qui els recorda? Com es deien? Qui va posar aquelles
pedres monumentals en la seva destinació centenària? El normal és no
preocupar-se’n. Amb una mica de sort coneixerem el nom de qui va projectar l’edifici
majestuós, o qui va decorar retaules i escultures, el bisbe que el va consagrar o el rei que va manar construir. Però poc o res sabrem dels qui amb el seu
esforç el van aixecar.
Suposo que és això la història. Uns la fan, o la fan fer i
els altres la construeixen amb les seves mans. El més curiós de tot és que qui més esforç ha posat
en la seva construcció, és qui cau en el més absolut dels anonimats, però sense
ells no n’hi hauria pas, d’història.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada