dimecres, 13 de gener del 2016

Artefactes polítics



Hem de reconèixer que estem vivint temps interessants. Entre una cosa i una altra, al final del dia acabes una mica marejat. Mirem compulsivament els mòbil o internet per saber quina és l’última novetat que, darrerament, ens fa anar de sorpresa en sorpresa.

El dissabte passat, quan en Miquel Iceta ja practicava nous passos de ball (Iceta dixit), va i ens anuncien un d’aquells pactes rocambolescos que ens va deixar a tots aturats: La CUP i Junts pel Sí, arriben a un acord que quan ens l’expliquen, el primer que demanes és que tornin a començar, perquè t’has perdut. Com si no fos prou, en el minut tres de l’anunci del pacte, ja tenim als qui critiquen aquest pacte “contra-natura”. Sí, exactament els mateixos que criticaven que no hi hagués govern i que no es pot viure així, en funcions, que això no és normal, que el procés s’ha mort, i ja li prenen mides per fer-li la caixa de pi, mentre fan càbales amb les possibilitats que els ofereixen unes noves eleccions que semblen inevitables. I llavors el pacte. Horrorós, la fi del món i els quatre genets de l’Apocalipsi en forma de grup parlamentari.

D’altra banda, a 600 km de Barcelona, tenim les crides a la unitat, a les gran coalicions, al sentit d’estat, a la defensa de la constitució... Aquests sí que són pactes amb sentit. I com si d’un trencaclosques es tractés, comencen a moure unes fixes que no encaixen per enlloc: que si Ciutadans més PSOE amb Podemos, perquè són tots reformistes; o si el PP amb Ciutadans amb l’abstenció del PSOE, deixant al marge Podemos; o millor si fem un PP-PSOE, o potser millor que el PP no investeixi el Sr. Del Plasma i posem algú del PSOE amb el suport dels de Coalición Canaria... Perquè clar, ells sí que tenen motius per pactar, ajuntar-se, barrejar-se i unir-se. Els altres no. El fet que se’ls hagi insultat, menyspreat, escanyat políticament i econòmica, no justifica que els facin botifarra i els engeguin a pastar a ells i a la seva legalitat.

Avui mateix, entre el jurament del President de la Generalitat, i la presa de possessió dels diputats del Congrés espanyol, n’hi havia per seure davant la tele amb un bol enorme de crispetes i xalar: els diputats d’ERC prometent “per imperatiu legal” fins que tinguem xiringuito propi, un senador prometent en euskera, que ha de repetir “porque no tenemos traductor”, una diputada que porta la criatura, malgrat que el congrés és una de les poques empreses de l’estat amb guarderia. Això sí, la criatura ha fet les delícies dels companys del grup parlamentari. Ah, i el noi aquest de la cua, que ha promès no sé exactament quina fórmula el càrrec afegint-hi la llengua de signes.

Ostres tu, no tenen pietat. No s’adonen que el comú dels mortals no estem preparats per a tanta frikada junta? A mi, de tot plegat, l’única cosa que m’ha quedat clara, és que a l’hora dels experiments, artefacte polític dels uns és molt xulo, i el dels altres, que encara està per fer, no. O era al revés?

dimecres, 6 de gener del 2016

Anem tard



En les darreres dècades hem evolucionat molt. No només tecnològicament, també pel què fa als nostres ritmes de vida, que han canviat considerablement.

La infantesa i l’adolescència s’han allargat gairebé als 25 anys, tenint en compte que els estudis obligatoris són fins els 16 i, vist que això de trobar feina de ben jove ratlla la ciència ficció, els joves d’avui es veuen abocats a la universitat com a alternativa al dolce far niente. No podem oblidar que després de la carrera, ve el màster, obligatori també per a qualsevol titulat com cal. Després l’aventura de trobar feina. Contractes temporals, de pràctiques, a temps parcial... i amb una mica de sort, als 35 pots tenir una “certa” estabilitat. 

Així les coses, ens trobem que el comú dels mortals no comencen a tenir un projecte de vida “de debò” fins la ratlla dels 40, cosa que fa que les famílies apareguin tard, molt tard. I com que hem de cotitzar no sé quina burrada d’anys per tenir dret a un minsa pensió. Cosa que ens planta a la setantena llarga per poder-nos jubilar, si és que tenim sort de fer-ho.

Gràcies a la ciència i la tecnologia, podem arribar a edats avançades en condicions més presentables que unes dècades enrere, quan les feines tenien un fort component físic i les condicions de vida maltractaven els cossos i la salut dels nostres avis i àvies. De tota manera, segons com ens ho mirem, no sé si hem millorat o, senzillament, hem canviat de mals. Però, aquesta, és una qüestió que deixo en mans dels experts.

 
Comptat i debatut, al final ens trobem vivint molts més anys, però vist el ritme a que es desenvolupen les nostres vides, al final no sé si vivim més o si senzillament, és que ens morim tard.