Marques en la pedra

Mirant els murs de la Seu de Manresa és fàcil trobar tota mena de marques en les seves pedres. De fet, els restauradors s’han ben preocupar de destacar-ne uns quants per fer-los evidents a l’ull del visitant. 

Evidentment no són exclusius d’aquell temple. Són molts els edificis emblemàtics que ens mostren d’una manera més o menys evident aquesta mena de senyals. Són la marca del treball i de l’esforç. Factures medievals que permetien el just cobrament pel treball realitzat.

N’hi ha desenes de marques, totes diferents i, cadascuna d’elles, identifica la mà d’un picapedrer que amb esforç i molt treball va donar forma als carreus que aguanten els murs i les columnes majestuoses que ens contemplen amb la indiferència de qui veu passar els segles de forma indolent.

Però, qui els recorda? Com es deien? Qui va posar aquelles pedres monumentals en la seva destinació centenària? El normal és no preocupar-se’n. Amb una mica de sort coneixerem el nom de qui va projectar l’edifici majestuós, o qui va decorar retaules i escultures, el bisbe que el va consagrar o el rei que va manar construir. Però poc o res sabrem dels qui amb el seu esforç el van aixecar.

Suposo que és això la història. Uns la fan, o la fan fer i els altres la construeixen amb les seves mans. El més curiós de tot és que qui més esforç ha posat en la seva construcció, és qui cau en el més absolut dels anonimats, però sense ells no n’hi hauria pas, d’història.

La mesura de totes les coses

L’ésser humà, des de sempre, ha necessitat referències per situar els elements del món que l’envolta en la seva justa mesura. Una mesura inevitablement captiva del pensament del temps que la crea. Així doncs, des de l’antiguitat clàssica tenim l’home com la mesura de totes les coses. Tot començava i acabava en funció d’aquest egocentrisme humà que no incloïa tota la humanitat, només els anomenats ciutadans lliures, cosa que als nostres ulls, la podria fer una mesura imperfecta. Si fem un salt d’uns quants segles, a l’albada de l’Edat Mitjana, aquesta mesura va transcendir allò humà i va passar a ser diví, i va ser Déu qui va ocupar aquest lloc on es calibrava tot allò que atenyia la humanitat, el seu món i els seus actes, però no tothom era lliure d’interpretar aquests designis. Amb l’arribada del Renaixement, l’home va reprendre el seu protagonisme. Un salt enrere en la concepció del l’home i del món que va impulsar una nova forma de pensar amb l’arribada del Racionalisme fins la Il·lustració que han esdevingut la base del pensament de les societats democràtiques.

Actualment, tot i la diversitat de ideologies que han passat per la nostra història, se suposa que aquest pensament racional és el que continua predominant en les societats occidentals i que es basa en la concepció de “ciutadania” com a ésser actiu en la vida política i econòmica de la societat, amb la progressiva inclusió de sectors cada cop més amplis de la població, tot i que de vegades massa lents, com és el cas de les dones.

Però de fa uns anys, i no pas tants, la mesura de totes les coses no és ni Déu, ni la raó, ni tan sols l’home. És l’Economia. Una nova deïtat a la que s’ha de complaure amb creixements continuats i gairebé infinits. Totes les raons i la lògica s’han desenvolupat per consolidar una visió economicista de l’existència i que ho justifica gairebé tot, fins i tot quan pensem que és injust. Un concepte que ha bandejat les persones i les ha posat al seu servei a major glòria d’uns quants que s’enduen tot el benefici i que no volen saber res de les pèrdues. Que poden arruïnar la vida de milions de persones, fins i tot de països sencers, sense haver de donar explicacions a ningú. 

En un moment determinat d’aquesta anomenada crisi, un d’aquells milionaris que tenen per fortuna personal l’equivalent al producte interior brut de mitja Àfrica, va dir que ens anéssim preparant perquè començava a sobrar ma d’obra i no hi hauria prou feina. Personalment em sembla que el que sobra són milionaris i sociòpates ocupant llocs directius que es miren el món com un nen trapella que crema formigues amb una lupa.

Com tots els models, i com a mesura, l’economia ha demostrat la seva poca validesa, les seves limitacions i defectes, i en un espai de temps històricament molt curt. No sé quan trigarem a capgirar-ho, però ho hem de capgirar i decidir una nova mesura de totes les coses. Vista la nostra experiència històrica, i d’altres que se’ns fan molt presents, Déu, el que sigui, no és una bona mesura. La Raó, per la seva subjectivitat, també podria entrar en qüestió. A mi m’agrada acaronar la idea de recuperar els clàssics i fer de l’ésser humà com a objectiu i mesura de la nostra activitat quotidiana, recuperant l’ideal de fer, d’aquest món, un lloc més amable per a tota la humanitat. 

Però no podem oblidar que el pensament humà evoluciona i potser la nova mesura serà l’ideal d’una Terra on poder viure i conviure amb la resta d’espècies, o un món tecnològicament igualitari... Tot plegat, només és l’expressió d’un desig d’un futur millor.

Artefactes polítics

Hem de reconèixer que estem vivint temps interessants. Entre una cosa i una altra, al final del dia acabes una mica marejat. Mirem compulsivament els mòbil o internet per saber quina és l’última novetat que, darrerament, ens fa anar de sorpresa en sorpresa.

El dissabte passat, quan en Miquel Iceta ja practicava nous passos de ball (Iceta dixit), va i ens anuncien un d’aquells pactes rocambolescos que ens va deixar a tots aturats: La CUP i Junts pel Sí, arriben a un acord que quan ens l’expliquen, el primer que demanes és que tornin a començar, perquè t’has perdut. Com si no fos prou, en el minut tres de l’anunci del pacte, ja tenim als qui critiquen aquest pacte “contra-natura”. Sí, exactament els mateixos que criticaven que no hi hagués govern i que no es pot viure així, en funcions, que això no és normal, que el procés s’ha mort, i ja li prenen mides per fer-li la caixa de pi, mentre fan càbales amb les possibilitats que els ofereixen unes noves eleccions que semblen inevitables. I llavors el pacte. Horrorós, la fi del món i els quatre genets de l’Apocalipsi en forma de grup parlamentari.

D’altra banda, a 600 km de Barcelona, tenim les crides a la unitat, a les gran coalicions, al sentit d’estat, a la defensa de la constitució... Aquests sí que són pactes amb sentit. I com si d’un trencaclosques es tractés, comencen a moure unes fixes que no encaixen per enlloc: que si Ciutadans més PSOE amb Podemos, perquè són tots reformistes; o si el PP amb Ciutadans amb l’abstenció del PSOE, deixant al marge Podemos; o millor si fem un PP-PSOE, o potser millor que el PP no investeixi el Sr. Del Plasma i posem algú del PSOE amb el suport dels de Coalición Canaria... Perquè clar, ells sí que tenen motius per pactar, ajuntar-se, barrejar-se i unir-se. Els altres no. El fet que se’ls hagi insultat, menyspreat, escanyat políticament i econòmica, no justifica que els facin botifarra i els engeguin a pastar a ells i a la seva legalitat.

Avui mateix, entre el jurament del President de la Generalitat, i la presa de possessió dels diputats del Congrés espanyol, n’hi havia per seure davant la tele amb un bol enorme de crispetes i xalar: els diputats d’ERC prometent “per imperatiu legal” fins que tinguem xiringuito propi, un senador prometent en euskera, que ha de repetir “porque no tenemos traductor”, una diputada que porta la criatura, malgrat que el congrés és una de les poques empreses de l’estat amb guarderia. Això sí, la criatura ha fet les delícies dels companys del grup parlamentari. Ah, i el noi aquest de la cua, que ha promès no sé exactament quina fórmula el càrrec afegint-hi la llengua de signes.

Ostres tu, no tenen pietat. No s’adonen que el comú dels mortals no estem preparats per a tanta frikada junta? A mi, de tot plegat, l’única cosa que m’ha quedat clara, és que a l’hora dels experiments, artefacte polític dels uns és molt xulo, i el dels altres, que encara està per fer, no. O era al revés?