Una fera ferotge

Hi havia una vegada una fera ferotge que tenia atemorida tota la gent de la contrada. Una fera que tenia el seu territori tan apamat, que no es movia res sense que ho sabés ni sense el seu consentiment. La fera, manada per mans de ferro pel seu amo, feia i desfeia segons els seus dictats. Però, un dia, la fera es va trobar amb alguns vilatans a portar-li la contrària...

Ves per on el club de negocis que és la UE tan gegant, tan fort i tan influent com vol ser, resulta que és poruc. Es espantadís com només ho poden ser els diners que al primer núvol, fugen corrent a paisatges més assolellats. En els darrers mesos ens està demostrant que la seva magnificència és de cartró-pedra. Qualsevol alteració del panorama, és viscuda com un perill que pot conduir al desastre més absolut. Només es contempla una via, no més hi ha una manera i només es pot fer amb el consentiment de qui mana, Alemanya, i el beneplàcit submís de la resta. I qualsevol dissensió es viu com una amenaça que podria destruir l’economia d’Europa sencera i un desastre per als seus socis.

Europa, millor dit, la Unió Europea, està malalta. És una casa a mig fer on entra pluja i vent pels quatre costats i mentre l’estiu ha estat càlid, s’hi vivia molt bé, però ara que ha arribat l’hivern, resulta que no hi ha mantes per a tots i la xemeneia és propietat del qui la va construir amb els totxos dels altres i els reclama que es pelin de fred, perquè si no en tenen una per a ells és perquè no van saber què fer amb els totxos que tenien. I així les coses, els que tenen fred es revelen i estan disposats a estirar la manta als que en poden gaudir, perquè ells també tenen dret a abrigar-se. I Europa, poruga i fredolica, es posa a tremolar perquè els submisos, ja no volen ser-ho, i si no fan el seu paper els amos poden patir les conseqüències.

Així doncs, nens i nenes, resulta que la fera ferotge, gran i amenaçadora resulta que té dentadura postissa i que només la pot fer servir si els altres li tenen por, perquè quan no li tenen, és ella l’atemorida.

Un ninot o un escot

Ara que han passat uns dies dels fets recents de París, i que altres problemes han fet que aquells fets esgarrifosos ja hagin caigut en el calaix de la història antiga, m’ha donat per pensar, sense la pressió de l’efervescència del moment, en això dels límits de la llibertat d’expressió o, simplement, de la llibertat.

L’origen dels atemptats, com tothom sap són uns ninots, unes caricatures, de Mahoma, que punyetera la gràcia que els ha fet als que entenen que en aquest món sobra qualsevol persona que no pensi com ells o que no s’hi vulgui sotmetre i que no tingui clar que per a ser com cal s’ha de resar mirant a La Meca. Cal suposar que el fet de pertànyer a una altra cultura que no està acostumada a que la gent se’n rigui de coses considerades sagrades, no se’ls ha posat gaire bé, o que senzillament no saben que és això del sentit de l’humor, o tenen un sentit de l’humor tot ple de taques de sang i un pèl macabre que, pel contrari, a nosaltres no ens fot ni punyetera gràcia. I no sé fins a quin punt els dibuixants de la revista en qüestió eren conscients que estaven jugant amb foc o, si pel contrari, perfectament conscients de que ho feien, van continuar atiant-lo.

És com quan una dona decideix vestir-se lluint un bon escot, sexy, provocadora, atractiva. Aquesta dona, busca alguna cosa. Està demanant a crits que l’agredeixin i segurament és el que vol... Tot i que per a una gran majoria difícilment es pot justificar, de tant en tant ens trobem amb sentències de jutges, habitualment homes que, per desgràcia, absolen l’agressor perquè la noia anava escotada, amb faldilla curta o les dues coses i com us deia, estava clar que buscava brega vestint com vestia i anant pel carrer que anava, o al bar, o a l’oficina...

I és que als ulls d’un pervertit, qualsevol imatge que exciti la seva imaginació es converteix en una provocació i, per tant, en una justificació per fer allò que vol fer i que el cos li demana, sotmetre una dona o assassinar un dibuixant. I el que el pobret no entén és perquè els altres el recriminen, total, l’estaven provocant, ell només ha respost a una provocació i s’ha vist obligat a actuar. A més, hi ha res més excitant en aquest món que veure el terror de les víctimes quan es duu a terme aquell acte que elles mateixes han provocat?

El més trist és que la llibertat dels uns, esdevé provocació per a d'altres, i la falta de comprensió, de tolerància o simplement de respecte, fa que una expressió de llibertat esdevingui un acte conflictiu que pot acabar en una desgràcia com a París o una vida estroncada perquè un dia ella, va decidir dur aquella camisa escotada que la feia sentir tan bonica.  

Fins i tot aquest text podria tenir alguna frase provocadora, però que consti que qui ho decideix, és la persona que el llegeix.


PD: No us podeu ni imaginar com m'ha costat trobar la fotografia d'una noia amb un escot, sense que sembli una meuca. Un altre motiu de reflexió.