divendres, 19 de desembre del 2014

Perquè corro (i III) – Els límits



M’han demanat si hi hauria una tercera part sobre això de córrer. La veritat és que no la tenia prevista, però en el mateix comentari i havia una observació que m’ha fet pensar que potser sí, que en podria fer aquesta tercera part (i última).



En l’entrada anterior parlava de les curses de 10 km. Hi ha gent per a qui aquesta distància és com parlar d’anar d’aquí a Pequín i d’altres que no tindrien ni per escalfar. Una de les millors parts de fer un esport lliure, com és córrer, és que tu poses els límits. Que estàs en baixa forma i tot just comences? D’aquí a la cantonada i tornes caminant, i tranquil, o tranquil·la, que els quilòmetres ja vindran, només necessites paciència i perseverança. Si, he dit “només”, no és qüestió de desanimar el personal d’entrada. Que t'has entrenat tota la vida, tu mateix triatlons i maratons a dojo t'esperen cada cap de setmana.



Quan es comença t'has de plantejar objectius i els has d’anar assolint, però mica en mica i, sobre tot, els has de gaudir. Qualsevol pràctica esportiva, o pràctica de qualsevol mena, ha de ser una font de satisfacció i no una tortura. Prou que patim tot lo dia corrent enfeinats, atabalats i carregats d’obligacions com perquè una cosa que fas per plaer, per salut o per fugit de tot l’anterior, també es converteixi en una font d’angoixes. Potser 10 km són molts per algú que comença. De fet pot ser que ni tan sols siguin un objectiu, però si vols tastar el cuquet de les curses, n’hi ha de 5, de 8... I si 10 km et sembla una misèria, tens mitges maratons, maratons senceres, ultramaratons o triatlons, Iron Mans, Ultramans i no sé quantes coses més pensades per a aquelles persones que volen posar-se a prova i portar el cos al límit. Cosa que, per altra banda, em sembla un pel perillosa, però cadascú ja es prou grandet per saber el que es fa, o ho hauria de saber.



Ja us vaig deixar anar un lema que havíem comentat entre riures amb els companys de km: “ells porten el cos al límit, nosaltres el portem al bar”. Si ho penseu bé, és tota una declaració d’intencions, la intenció de passar-ho bé fent esport en companyia, on el més important és gaudir de l’esport i dels amics.



Així doncs, tan se val si voleu fer 5 , 10, 42 km, o 500 metres, l’important és el què voleu fer. I on són els límits? Els límits són, en qualsevol aspecte de la vida, inclòs l’esport, exactament, allà on tu els posis. 
          

dimarts, 9 de desembre del 2014

Perquè corro (II) – Les curses



Després de molt entrenar, arriba el dia que et planteges això de fer una cursa. Alguna cosa assequible, per no complicar-te la vida, una de deu quilòmetres per començar. 


El primer cop és una mica un embolic, les dades, si tens xip groc (què és el xip groc?) o te’l lloguen, talla de samarreta (si és que en donen) horari per anar a recollir tot el kit i, si tens sort, algun regalet. I anar entrenant, perquè un diumenge al matí, quan la majoria de la població està esmorzant un cafè amb llet i un crusant en pijama, tu vas en calça curta, amb la samarreta que toca i una rodoneta lligada als cordons de les vambes, si és que algú t’ha explicat que va lligat als cordons de les vambes, és clar!



La veritat és que l’ambient és genial. Sí que hi ha gent que va a aconseguir una bona marca i estan els competidors, que acaben la cursa just quan tu acabes de fer el primer gir del circuit, però el fet de trobar-te en mig d’aquella multitud, amb ganes de començar és excitant. El primer cop que corres una cursa, vas molt perdut, no saps exactament com anirà la cosa i sempre va bé anar-hi acompanyat amb algú que et doni alguns consells, començant per saber d’on has de sortir i on acaba. Alguns dels què he sentit i, si a algú li poden ser útils, són aquests:



Abans de sortir cal haver menjat, una horeta o dues abans, alguna coseta que doni energia, com un entrepà de “nosilla” o un plàtan i anar ben hidratat i fer pipí abans de començar, que si no pots acabar fent el pena darrera un arbre. Ah, i fes ni que sigui quatre estiraments per no començar en fred del tot, però el més aconsellable és escalfar una mica.



A la sortida, pren-t’ho amb calma, tens davant probablement deu mil persones. Has de procurar anar agafant ritme i trobar espai així que, a no ser que siguis dels que van al davant, els primers quilòmetres te’ls has d’agafar com un escalfament.



Evita fer ziga-zagues contínues, cansa molt i afegeix distància a la cursa. Això és més fàcil de dir que de fer. Estàs en mig d'una multitud que es mou en espai que ha esdevingut reduït i un munt de gent al davant que: van caminant perquè no s’han entrenat i al km 2,5 ja van ofegats; trobes la parelleta que ha decidit que, molt romànticament començaran i acabaran la cursa juntets, i no es separen ni que s'hi juguin la vida; el grupet de noies que la fan petar totes en fila que esdevenen un autèntic dic de contenció en mig del circuit, entre d'altres personatges. Tot plegat t’obliga a fer tota mena de maniobres d’evasió i esquiva per poder seguir sense perdre gaire el ritme.



Vigila amb les voreres, contenidors, papereres i altres elements de mobiliari urbà. Ah, i el públic, millor córrer pel centre del carrer, però atenció amb els kamikazes! Són aquelles persones que volen travessar el carrer, sí o sí. Tan se val si se’ls venen a sobre quatre mil persones corrent. Els volen travessar i travessen. En l’última cursa em gairebé em menjo un paio que travessava el carrer arrossegant una moto!



Quan t’has d’hidratar, pensa que els que donen l’aigua es posen en un tros llarg i a ambdós costats. Tens temps i espai per recollir una ampolleta. I no t’has d’empassar mig litre d’aigua, si no vols acabar traient el fetge per la boca! Un parell de glopets per mullar la llengua, un glopet endins i si tens calor, un raig pel cap. Important, quan llencis l’ampolla vigila no deixar estabornit un altre corredor.



Dosifica el ritme. Recorda, si ets un corredor normal, ja pots estar content si acabes la cursa i com que no la guanyaràs, pren-t’ho amb calma. No t’has de deixar influir pel ritme dels altres. Tu a la teva. Sempre hi ha l’esverat que sembla que vagi a apagar un foc i apareix de darrere corrent com un esperitat. Passa d’ell o ella. El que si que va bé és fixar-te en algú que va davant teu i te’l planteges com a meta a superar, i un cop fet, vas a per un altre. També va bé fixar-te en algú porta un ritme similar al teu i quedar-te al darrera. Especialment si es una morenassa que porta una d’aquelles malles ajustadetes i que marca tan bé les corbes... de la cursa és clar. Així que la pots seguir per mantenir el ritme amb alegria o fins que comproves que està molt més preparada que tu i t’enfonses en la misèria mentre veus com marxa i tu no pots seguir-la. Aquesta “tècnica” es pot aplicar des del punt de vista femení, cap a un corredor masculí, o segons els vostres gustos, que jo no m’hi vull ficar.



Quan vegis que estàs arribant, si les cames i els pulmons, amb el permís del cor, t’ho permeten, fot-li canya que algun segon esgarraparàs i et sentiràs orgullós de tu mateix. És habitual que a l’arribada hi hagi dos o tres arcs inflables. L’arribada està allà on hi ha una mena d’estora preparada per captar el pas del xip que portes al peu, i que espero que no hagis perdut. És fàcil d’identificar perquè no es para de sentir el “bip, bip, bip...” de tots els xips de la gent que arriba. No t’aturis, quinze mil persones venen darrera teu i també volen passar. Així que, vas afluixant el ritme, segueixes endavant i quan vegis oportú, fas estiraments i sigues generós, si vols evitar rampes i contractures.



Després de tot això ve la part més complicada: on s’ha ficat la gent de la colla? i on està el bar més pròxim? Per a resoldre el primer problema cal haver acordat abans de la sortida un punt de trobada i que sigui molt concret. Pensa que hi ha vint mil persones que porten la mateixa samarreta que tu, i això complica la cosa. Pel què fa el segon, cal recuperar forces i un bon esmorzar i una cervesa es posen de pel·lícula després de córrer 10 km mentre comentes la jugada amb la colla.



Bé, ja sabeu de què va la cosa, i encara que no us ho creieu, és divertit. Ara que sempre us pot entrar la febre competidora i portar el cos al límit. Jo, prefereixo portar-lo al bar...

dilluns, 8 de desembre del 2014

Perquè corro (I) - Els entrenaments




Això de córrer, perdò, el running, està molt de moda. De fet, si mireu un calendari de curses, no us les acabaríeu en un any i, a aquest pas, això morirà d’èxit. El motius pels quals milers de persones han decidit calçar-se unes vambes i apretar a córrer són múltiples i diversos, però en aquest cas jo us explicaré els meus.



Des que tinc coneixement he fet algun tipus d’activitat física. Provar esports va ser, durant molt temps, alguna cosa més que un exercici de curiositat. Però la meva gran passió des de petit van ser, i són, les arts marcials. Vaig poder-hi dedicar vint anys on hi va haver de tot, però sobre tot, molta satisfacció per la pràctica d’una activitat que m’omplia i em divertia. Fins que una columna vertebral que no va voler seguir els dictats de la biomecànica em va obligar a deixar-les per haver-me de dedicar a la natació, que no està malament, però que no m’apassiona. I ves per on, ensopego amb un traumatòleg que em diu: “si et poses unes bones vambes, vas per camins de terra i controles les passes, pots córrer sense problemes” i com que al Bages gaudim de milers de camins i paisatges preciosos, la cosa va ser fàcil. I vaig començar a fer quilòmetres.



I mica en mica els vas incrementant. De treure el fetge per la boca fent-ne tres, a fer-ne onze sense massa problemes. Córrer amb els Pirineus nevats de fons, amb la música que t’agrada i sentint l’aire fred o un capvespre de primavera, amb la llum rogenca que il·lumina camps de vinyes i Montserrat en la llunyania, amb la tebior que anuncia una calor que s’aproxima, son sensacions fantàstiques que et fan oblidar l’estrès, la feina, i els diversos maldecaps que la el dia a dia ens ofereix sense treva.



Però si córrer i suar els problemes sol està bé, córrer amb una colla d’amics és fantàstic. Fas uns quilòmetres, corres, xerres, vas endavant, enrere, fas una broma a un, te la fan a tu... Arribem i estirem, comentes, aquella molèstia al genoll, la propera cursa a la que faria gràcia apuntar-se... I després ve el millor: vermutet, dutxa, dinar, xerrar, riure i arreglar el món.



I després venen les curses, tu entre cinc, deu o vint mil persones intentant fer un trajecte de deu quilòmetres i.. En tot cas ja us ho explicaré, perquè aquesta, és una altra història...