Un conte antic

Hi havia una vegada, fa moooolts i molts anys, en un país llunyà, un home que es va dedicar a observar el tot el que l’envoltava. I entre les coses que va observar, estava com els homes (en aquella època les dones no comptaven) dirimien les diferències que sorgien en la seva convivència diària.

Al contrari que els seu mestre, tot un idealista, va voler mirar les coses des de la mirada de l’experiència, allò que veia, allò que tocava i allò que havia conegut per altres persones. I va veure entre d'altres, tres formes que triaven els homes per governar-se. La monarquia, on un home sol vetllava pel benestar de totes les altres persones de la comunitat que governava. L’aristocràcia, on el poder residia en un grup petit de potentats que treballaven pel bé comú. La democràcia, on tots els ciutadans lliures, reunits en assemblea, decidien conjuntament els propis destins, triaven els seus governants i votaven les decisions importants.

Però aquell home, també va veure que aquestes formes de govern, tenien els seus contraris. La tirania esdevenia la imposició de la voluntat d’un home sobre la de tots els altres en benefici propi. L’oligarquia era el resultat de les conspiracions d’un grup petit d’homes que dominaven el poder en benefici propi. I el contrari de la democràcia.... No, el contrari de la democràcia, no és la dictadura com molts pensen, és la demagògia.

La demagògia com l’estratègia que apel·la a emocions, prejudicis, jugant amb els sentiments, la por i les esperances dels ciutadans per assolir el poder, no es tracta de governar, ni d’ajudar, es tracta d’arribar al poder i sotmetre als altres a un discurs que no duu enlloc.

Aquest home savi, es deia Aristòtil, va viure fa 2.400 anys, i des de llavors no ha canviat gran cosa...

Com vaig sentir un cop: Els grecs ho van pensar, els romans ho van fer i des de llavors, només hem estat capaços de posar un tros de llauna a la Lluna...

Potser la humanitat va arribar a la seva màxima esplendor fa dos mil anys, i malgrat tota la tecnologia, en el fons, no hem evolucionat pas tant. En fi!

Eficiència

Recentment he estat fent gestions per millorar les meves telecomunicacions. Com saben bona part dels que em coneixen, tinc seriosos problemes amb la cobertura del mòbil i una connexió a Internet de fireta. Cansat de la situació, i del preu d'ambdues coses, he buscat una tarifa que incorpori Internet, telèfon fix i mòbil.

Després d’aconseguir el miracle de consultar les tres principals companyies en un sol dia i fer no sé quanta estona de cua, que podeu comptar per hores, analitzo les ofertes i per preu i serveis. En trio una, la companyia és el de menys, perquè el que us vull explicar passa amb totes. Així doncs, amb la meva decisió sota el braç, vaig a la botiga corresponent per donar-los la bona nova: “us he triat!”.  I repetim el calvari.

Mitja hora esperant perquè t’atenguin. I això que només tinc tres persones davant meu! I quan arribes al taulell, darrers aclariments i comencem el perible.

La noia de la botiga comença a omplir mil formularis amb les meves dades. La conya és que, malgrat que està tot més o menys parametritzat, no es pot evitar que acabin constant errors perquè el sistema no permet esmenar-los. Va entrant més gent a la botiga. A cada pregunta que faig em miren amb recança. Jo que li comento a la dependenta com és possible que estigui sola tenint en compte que tot plegat, qualsevol gestió amb una empresa d’aquestes requereix vint minuts mínim, i per resposta obtinc una mirada resignada i s’encongeix d’espatlles. Ben mirat, ella és una víctima més d’aquest sistema pervers.

Curiosament la situació em fa pensar en qualsevol institució pública. Si allò hagués estat l’oficina d’un ajuntament o de la Seguretat Social, tothom hauria començat a renegar del coi de funcionaris, que si estan esmorzant, que si no saben fer la feina, que si són lents, però quan parlem d’empreses privades tot s’accepta en nom d’una major “eficiència”. Ja se sap, el sector privat funciona millor que el públic. I la competència fa que el client tingui el millor servei al millor preu. De fet, des que l’atenció al client ha esdevingut un dels mantres més repetits per les empreses, tinc la sensació que estem pitjor atesos que mai. I al contrari del que resa la doctrina econòmica, en el lliure mercat, la competència no tendeix a l’equilibri, sinó al monopoli o, en el millor dels casos, a l’oligopoli com en el cas de les telecomunicacions, elèctriques i altres serveis bàsics que queden en mans un pocs, fent-nos anar per on volen o en català clàssic "combregar amb rodes de molí".

I quan parlen d’eficiència ho fan pensant en ells, que amb una o dues persones, presten servei a un públic que desespera, perquè no li queda altra opció que aguantar en alguna de les escasses botigues amb escassetat de personal que ha esdevingut en una mena de nou funcionariat privat. Perquè per davant de tot, fins i tot de l’eficiència, està el benefici. I sobre això, si no hi ha discussió possible.

Xips

Fa una mica més d’un any, vaig haver de canviat de cotxe. El meu Fiat tenia una pila d’anys i km, i mantenir-lo començava a ser un problema. Donat que calés en tinc pocs, vaig optar per un Renaul de segona mà súperxulo .

Bé doncs, resulta que la criatura és una versió “pija” de la cosa, i té tota mena de xips repartits per a tot arreu que fan tota mena de coses: encén els llums automàticament, mesura la pressió dels pneumàtics, t’avisa de les avaries, rondina si et deixes res encès i no sé quantes coses més. Tanta tecno-birgeria, la veritat, mareja una mica. 

Ara fa poc no em parava de donar la vara amb que havia de revisar la pressió de les rodes davanteres, degudament assenyalat en l’esquema del tablier de comandaments. La vaig revisar tres o quatre cops, i estava correcta. Total, que acabes passant dels punyeters missatges. Després avisa que revisis el nivell de l’oli. Resultat, el xip, o xips, dels nassos s’han constipat amb fred manresà i a la conclusió que arribes és que desvariegen. Fins que salta l’alarma de “Pinchazo, cambiar rueda”. Clar, com que no para de sortir, et puja la mosca al nas i vas a fer un altre cop d’ull. Reviso totes quatre rodes i resulta que les que tenien malament la pressió, eren les del darrera i penses “i a aquests (xips) que els passa, que dormen?”. En fi ja posats, decideixes netejar el cotxe: Aspiradora, dutxa, i drapet per treure la pols dels racons. 

Ostres, però si el cotxe és xulo i tot!

Engegues per marxar cap a casa i a la pantalleta del tablier diu “ningún mensaje guardado”. Ni punxades, ni rodes desinflades, ni problemes amb els llums, ni amb l’oli... I comences a sospitar. Tot plegat, vols dir que aquest cotxe, llest com és, no m’estava dient a la seva manera que el que volia era que el rentés? Perquè clar, qui el va programar no va incloure cap missatge de “el coche da pena, lávalo!”. 

Llavors m'ha donat per pensar en la intel·ligència artificial. I si el processador del cotxe està fins el gorro d'un amo que no el renta suficientment? I si és així, com sabia que anava brut? Hi ha algun sistema que em vigila o controla els cops que el rento a l'any? És ben bé que això de la tecnologia, de vegades, fa por.