Frankenstein 2.0

Avui, mentre remenava els llibres i articles d’història medieval, sonava la ràdio de fons. En un moment donat, s’han posat a parlar de tecnologia. Entre les coses han comentat la invenció, i proper llençament al mercat, d'uns auriculars que poden captar les ones cerebrals de tal manera que el dispositiu que tinguis connectat per sentir música, agafaria la llista de cançons més adients per al teu estat d’ànim d’aquell moment.

La conversa ha anat derivant en les possibilitats que suposa el fet que un aparell ens pugui llegir la ment fins arribar al punt de comentar la predicció d’un dels gurús del món de la tecnologia (ara tenim gurús per a tot),  pronosticant que, en uns vint anys, qui no tingui el seu cervell copiat en un disc dur, serà una mena de pària tecnològic. Això combinat amb la possibilitat de la clonació ens portaria a una mena de vida eterna on, a còpia de d’anar guardant la nostra ment en un llapis de memòria i anar fabricant versions biològiques d’un mateix (i ja posats, millorades que si no, no té gràcia), aniríem vivint fins que el planeta peti, que tal com anem, no serà gaire enllà.

Digueu-me pària tecnològic, però jo no li veig la gràcia a fer una còpia del meu cervell en un ordinador. 

Per a què serviria? Per tenir una conversa interessantíssima amb mi mateix? Per descobrir que tinc tota mena de manies i defectes i, a sobre, vistos des de fora? Déu meu, quin horror! Però el més important d’això, és que en el moment que faltés l’original, de què punyetes serveix la còpia? Bé, pels qui es queden, per fer-los companyia, cosa que pot portar a situacions d’allò més malaltisses. Però per a qui se’n va a l’altre barri, perquè en això consisteix la cosa, de què li serveix? Una còpia no és l’original i l’única manera de conservar-lo és allargant aquesta història de ciència ficció, començar a parlar de transplantaments de cervell en clons de nosaltres mateixos...

Buf, això ja comença a semblar la versió 2.0 de Frankenstein. Quin mal rotllo!

L'ofici més difícil

Tot i que mires d’anar-te fent a la idea, perquè saps la notícia amb suficient antelació i, de fet, ho has buscat conscientment, mai no saps exactament on t’estàs ficant.

I un dia arriba aquella coseta menuda que et canvia la vida per sempre. Te’l mires, i no saps ni com agafar-lo. Plora, no et deixa dormir, l’has de canviar, banyar, vestir, passejar... I va creixent. I aprèn. Comença a caminar i a tu et toca córrer. Comença a parlar, i hi ha vegades que no calla ni sota l’aigua. Fa preguntes que no saps com respondre, trenca coses que et semblaven intocables i fica els dits en llocs perillosos. No hi ha manera que faci servir la forquilla com toca i el tovalló no cal, per això està la samarreta! Agafa enrabiades absurdes que et treuen de polleguera. Això, quan no et toca expressament els nassos per treure’t de polleguera. Li expliques com ha de fer les coses, com s’ha de vestir, com s’ha de comportar i de vegades, fins i tot et fa cas.

Després d’obligar-te a jugar tota la tarda a cavallers, a muntar puzles, o a dibuixar... arriba el vespre, i s’estira sobre teu per mirar una estoneta els dibuixos. T’ajuda a fer l’amanida per sopar i es menja la meitat dels ingredients abans de posar-los al bol. I aquell plat que ja s’ha menjat centenars de vegades, avui, no li agrada. I després toca la batalla dels vespres perquè es renti les dents i seguir el ritual per anar a dormir. I llavors et demana, abans d’anar a dormir, “em llegeixes un conte?” amb aquella veueta d’àngel que treu quan sap que t’ha d’entendrir per aconseguir el què vol. I et recorda a quan  s’enreda entre les teves cames, perquè alguna cosa li fa vergonya o li fa por. O quan se’t queda mirant i, sense que t’ho esperis, et fa una abraçada que et desmunta.

Sense adonar-te, has canviat. Coses que no et feien ni fred ni calor o te les miraves molt de lluny, t’amoïnen. Tens problemes que no saps com solucionar i quan preguntes, les respostes no van més enllà de la bona intenció, perquè com els altres et diuen: “jo he fet això i m’ha funcionat” o “no m’ha funcionat” perquè cada nen, és diferent. Sigui com sigui, el de pare i el de mare, són els oficis més difícils.

Però tinc una cosa ben clara: Ara que hi estic ficat, no hi renunciaria per res del món!

Informar els desinformats

Això de la informació és molt curiós. Aquests darrers mesos, a la feina, he hagut de portar unes gestions que comportava contactar, literalment, amb centenars de persones. Conscient que hi ha processos complicats i que s’han d’explicar, he publicat documents al web del nostre servei, enviat correus informatius amb el detall dels passos a seguir, he contestat a desenes de trucades per aclarir els dubtes que, tot sovint, es produïen pel simple fet de no llegir-se la informació facilitada.

I  a mesura que han anat passant els dies, veient les preguntes que em feien, m’he adonat que tant se val publicar o no un document detallat amb la informació explicada perquè un nen de P3 la pugui entendre, perquè, senzillament, no se la llegeix ningú. I llavors et toca contestar a persones molt enfadades perquè ningú “no l’ha informat de res!”. O t’esbronquen, perquè un altre servei, d’una altra organització li ha dit una cosa diferent... Llavors, respires profundament, contes fins a 5  (no tens temps de fer-ho fins a 10), i li contestes que els problemes amb els altres, són cosa dels altres.

Al final, et qüestiones si no val més la pena, no dir res, i que els altres s'espavilin i si arriben, arriben i si no, no. I és que en un món on tot ha esdevingut entreteniment audiovisual, qualsevol text que tingui més de tres línies, ja no se’l llegeix ningú. Al final, haurem de penjar al YouTube vídeos de dibuixos animats explicant com s’ha de fer un tràmit al registre civil, perquè si donen un paper, la líen, segur!