dimecres, 24 d’agost del 2011

Desil·lusions infantils

Primer cas: No fa pas massa dies vaig sentir un economista (o expert en economia) resumint com havia anat això de la crisi que estem patint i que encara patirem més pel què ens estan dient. Era molt simple: El problema el van originar els bancs que, davant el merder creat, van encolomar el mort a l’anomenada economia real, és a dir a les empreses (sobre tot les més petites) que es guanyen la vida fent alguna cosa més que especular amb els estalvis dels altres, tot i que no podem oblidar que no són precisament germanetes de la caritat, especialment les grans multinacionals, i davant la més que previsible catàstrofe que s’apropava els governs van haver d’assumir el rescat dels uns i dels altres a còpia de deute públic.

Ara, el sector financer i les organitzacions empresarials un cop han salvat el coll, tenen la barra de demanar als estats que s’estrenyin el cinturó, que tant dèficit no és bo per la salut i cal fer règim. Règim que fem tots nosaltres patint les retallades socials, les pujades d’impostos, les rebaixes i/o retallades salarials. Mentre tant els que van provocar tot el merder tornen a jugar a la ruleta russa amb els deutes públics carregant-se economies nacionals i provocant rescats cada cop més difícils d’assumir. I tot just hem començat.

Segon cas: Els caps dels dos grans partits del congrés dels diputats s’han posat d’acord per reformar el Sancta Sanctorum de l’Estat Espanyol: la Constitució. Sí, aquell text sagrat i reconsagrat, que va néixer entre soroll de sabres i que no es pot tocar perquè va establir una estructura de perfecció quasi divina de l’estat i que només es pot interpretar en clau centralista. Aquella que ens obliga a ser “solidaris” i pagar peatges o, com diuen a casa meva, a ser cornuts i pagar el beure. Doncs ara resulta que sí, que es pot reformar i a més a més, pel què sembla, utilitzaran una via que no implica la convocatòria d’un referèndum, no fos cas que no hi estiguéssim d’acord. Molt democràtic tot plegat. No sé perquè, però el primer que he fet al sentir la notícia ha estat posar-me la mà a la cartera i, tot seguit córrer cap a l’armari, perquè de ben segur que ja em (ens) falta algun llençol.

Total, estareu d’acord amb mi que totes aquestes queixes tenen un punt pueril. És el mateix de sempre on, per moltes revolucions, pel·lícules justicieres i contes on el llop és el dolent i surt mal parat, surten perdent els mateixos. És com quan els nens es queixen als adults per una injustícia comesa per pura arbitrarietat i els contesten: tu calla que ets petit i jo ja sé què et convé! Doncs això, ells saben perfectament el què els convé.

dijous, 4 d’agost del 2011

999 paraules


És evident que vivim en un món on la imatge s'ha imposat de forma abassegadora a la paraula. La dita que "una imatge val més que mil paraules" ha calat profundament en el nostre imaginari col·lectiu. Així doncs, ja ningú no es qüestiona les imatges que publica la premsa o que ens serveixen al Telenotícies entre cullerada i cullerada. Les imatges no enganyen. La càmera estava allà i ha estat el testimoni fidedigne dels fets.

Qui més qui menys s’ha indignat amb fets violents a camps de futbol, càrregues policials o se li ha encongit el cor veien com hi ha gent morint de gana, perquè hi ha altra gent que prefereix omplir la piscina a distribuir els recursos per a la població. També hi ha aquelles imatges que senzillament, no diuen res. Molts cops oblidem que han estat triades per algú, amb una intenció determinada, ja sigui perquè les considera les millors, o expressen un punt de vista en concret. Res és gratuït. 

Els telenotícies de totes les cadenes en van plenes. Que parlem de la crisi immobiliària? Imatges de pisos en venda; notícia sobre accidents a la carretera? Cotxes circulant i pintades al terra que ha fet la policia per fer l’atestat. Imatges que no expliquen res per si mateixes i que només serveixen per farcir un notícia creant un entreteniment visual i no sé fins a quin punt, una distracció, del què és realment important: la notícia en sí mateixa expressada amb paraules. Unes paraules tant devaluades que en calen mil per descriure una simple imatge que molts cops està buida de sentit i fora de context.

I tot pensant en aquestes coses se’m planteja un dubte que no sé com resoldre, perquè tampoc ningú no l’ha sabut resoldre fins ara: Si una imatge val més que mil paraules, perquè és literalment impossible convertir una novel·la en una pel·lícula que expressi allò que exposa el text original? Perquè 30 imatges no poden substituir 30.000 paraules?

Poca gent recorda ja que ha estat la paraula, principalment l’escrita, la que ha fet possible aquest món on vivim. Ara toca una nova versió del món i del coneixement, un món multimèdia, un món 2.0. A veure què en surt.