dimecres, 20 de juliol del 2011

El mur dels vençuts

Arribo al Parc de l’Agulla. Em poso els auriculars i començo a triar la música. Al costat del camí hi ha una mitja paret, enrajolada amb lloses grises i tosques. Un home amb pantalon curt i samarreta de color cridaner està repenjat i amb el cap cot, suant. Per la posició sembla que estigui empenyent la paret per fer-la caure. M’agafo el peu dret per estirar el quàdriceps de la cama dreta. Repeteixo l’operació amb l’esquerra. Estiro els bessons. El trencament fibril·lar d’uns anys enrere dóna la seva guerra si no l’escalfo bé.

El pulsòmetre marca 83 pulsacions per minut. Encaro el camí al ritme de Drama of Japan de La Rocha, ideal per iniciar l’exercici. En aquell moment un eixam de bicicletes m’envolta i em passen a ritme mandrós. Començo a córrer. L’única carretera que veuré en el meu trajecte la deixo enrere exactament en dos minuts i quinze segons. Ara, davant meu només queden camps cultivats, la masia Sant Iscle i, de fons, el Prepirineu. Segueixo el sinuós camí de terra vorejant camps i vinyes al ritme de la música, ara una cançó ràpida, ara una més pausada. La llista està pensada per acompanyar la velocitat de les meves passes i mantenir-la constant. Esquivo passejants i altres corredors. Passo Sant Iscle i vaig cap el pont que passa per sobre les vies del tren. Avui faré la “volta curta”, fa molts dies que no corro i no vull forçar. La pujada al pont, curta i sobtada, és fa dura. Vaig una mica més enllà, potser uns cinc-cents metres i giro cua tornant pel mateix camí. El què era pujada, ara és baixada, el què era baixada ara esdevé pujada. Ara sona “Hung up” de Madonna, m’encanta com sonen els greus i el seu ritme, m’anima i, en conseqüència, accelero el pas. Però m’haig de controlar si no vull passar-me, no es tracta de guanyar cap cursa, sinó d’arribar al final sense pressa, però sense pausa, sense defallir.

Més bicicletes em passen pel costat, unes amb velocitat experta, altres al ritme del passeig dels diumenges. Al davant, les muntanyes de Montserrat cobertes de núvols, a l’esquerra, la serralada del Montcau, la llum de la tarda avançada les fa magnífiques. Em fixo el les vinyes del costat del camí, d’un verd espectacular.

Esquivo dos gossos juganers que s’han separat dels seus amos que van xerrant tranquil·lament. Torna a aparèixer la carretera. Vint-i-set minuts quaranta-tres segons. No em passaré de la mitja hora, sinó demà em faran mal les cames i el trencament del bessó m’està recordant que els anys no han passat debades. Enfilo l’última recta fins que el camí de terra s’acaba. Travesso la carretera i entro al Parc per fer, com sempre, una volta a l’estany central. Al final, trenta-sis minuts trenta-quatre segons. Sempre em passa igual, no tinc remei.

Torno a travessar la carretera, ara ja caminant. Les pulsacions comencen a baixar. Avui la temperatura és ideal i el vent, a estones una mica molest, fa que la calor sigui pràcticament inexistent. Em dirigeixo a aquella mitja paret, i començo a imitar l’home que havia vist a la meva arribada per estirar els músculs de les cames. Suant, amb el cap cot, com si volgués fer caure el mur a terra. En aquesta posició, tinc la impressió d’estar davant un mur que contempla la derrota dels corredors panteixant per aconseguir l’aire que no acaba d’omplir els pulmons. Però llavors m’adono que aquell, no és el mur dels vençuts, és el mur dels vencedors.

dilluns, 18 de juliol del 2011

Qüestions d'imatge

Mirant el blog d'en Jordi, vaig pensar que potser m'hauria de currar una mica més la presentació d'aquest bloc. Ja sabeu, posar-hi fotos, buscar un fons personalitzat... Però un bloc que es diu "Realitats Alterades" només pot aspirar a tenir un fons que recordés l'efecte dels fàrmacs psicotròpics i/o al·lucinògens. I llavors semblaria el bloc d'un flipat. I, tot i que no aspiro a la lucidesa total, tampoc seria qüestió que la gent es pensés que estic sonat (que ja podria ben bé ser que ho fes). 

De tota manera no podem oblidar que un espai com aquest la imatge compta, i molt. Tot i que l'esperit del bloc és la paraula, no ens enganyem, la imatge també juga un paper important. Afegir una foto o un video, música fins i tot, sempre té el seu què.

Sigui com sigui, em vaig fixar en el fons que havia triat aleatòriament per decorar el fons, i trobo que és força encertat. I ho és perquè mai de la vida viuria en un espai decorat d'aquesta manera. Per a mí, seria com viure en un món irreal, en una realitat alterada.

divendres, 15 de juliol del 2011

Auditoria vital

Recentment he fet anys. 
I tenint en compte els darrers esdeveniments que m'han succeït, m'adono que el meu estat d'ànim no és el més òptim. Per això he pensat que potser hauria de revisar algunes coses de les que he viscut en el decurs dels anys que porto arrossegant-me per aquest planeta:

He viscut diverses experiències, positives i negatives, de totes elles n'he après alguna cosa. Algunes relacions que han acabat millor o pitjor, però no crec que pugui dir res dolent de cap d'elles, si més no de la majoria. Emocionalment amb algunes cicatrius més o menys grans, més o menys profundes, fruit de la trobada amb tota mena de persones i alguna encara cou, tot i que espero que no trigui en curar-se del tot. He practicat tota mena d'esports, entre els quals puc comptar amb el Karate, la meva passió i la meva perdició, amb el resultat d'uns genolls cascats, una espatlla dislocada i l'esquena feta una coca amb dues hèrnies. Professionalment raonablement situat amb certs progressos que no tenen perquè haver-se aturat (malgrat la situació actual que fa difícil pensar en gaires alegries). Pel què fa als estudis encara haig d'acabar la carrera més llarga (i única) de la meva vida, però ja enfilo la recta final. 

He viatjat a França, Alemanya, Suïssa, Anglaterra, Escòcia, Itàlia, Marroc, Vietnam, Grècia. He visitat moltíssims pobles del nostre país i alguns de la geografia peninsular. En aquest sentit, em penso que no em puc queixar. 

He escrit algunes coses amb les que he torturat als amics que han tingut la paciència de llegir. N'hi ha dos que ja s'hi dediquen i gairebé em fa vergonya dir que escric veient on han arribat ells i el talent que gasten, l'una per l'esquisit domini del llenguatge i l'altre per la seva força narrativa. 

I recentment, parlant amb una bona amiga, em demanava perquè no havia publicat res més en aquest blog. Li vaig contestar que no ho feia perquè tenia els ànims una mica fluixos i tenia ganes d'escriure alguna cosa positiva. Durant la conversa em va comentar que algú que no conec s'ha passat per aquí i que li ha agradat el que he escrit fins ara. Llavors vaig pensar que si volia alguna bona notícia ja la tenia. Perquè, hi ha millor notícia per a algú que escriu que saber que algú que no coneixes li agrada el que dius?

Per a ella va aquest post amb el meu agraïment.

dilluns, 4 de juliol del 2011

Sinceritats

No fa pas massa, vaig conèixer una noia per Internet. Posem que es deia Maria. La Maria, no feia servir cap mena de nick, considerava que un sobrenom és una manera d'amagar-se.

Un cop vaig sentir que no hi havia prou amb explicar el què es pensa o dir el què se sent per ser sincer, calia alguna cosa més per demostrar sinceritat i transparència.

Al primer cas li vaig objectar que el propi nom, en realitat, no diu res de nosaltres. Simplement és la forma en que els nostres pares van decidir anomenar un membre de la seva prole, amb millor o pitjor encert i, entenc jo, amb tota la bona voluntat. En canvi un sobrenom o nick, diu molt més d'una persona que el seu propi nom, perquè aquesta sí que és una tria conscient. Algú que corri per la xarxa autoanomenant-se "Spiderman" o "Blancaneus", ja està demostrant certes aficions, gustos o fantasies. Qui més qui menys, es pot anar fent una idea de la mena de persona que es pot trobar, si més no algun dels seus aspectes.

L'altre cas és més complicat. Quan et trobes amb algú que per molt que li expliquis, per molt que li obris la teva ànima no en tingui prou. S'ha de començar a considerar què és el que en realitat espera o està buscant. De fet, sembla més un problema de desconfiança que no pas de sinceritat. O senzillament prefereix pensar que l'altra persona és mentidera o que oculta alguna cosa, no perquè l'altra ho faci, sinó perquè qui ho pensa ho vol pensar.

És ben bé que això de la sinceritat és com allò que deia no sé quin actor en no sé quina pel·lícula: "les veritats són com els culs, cadascú en té un!"

Batalles inútils

Avui he portat la meva mare a fer-se unes proves mèdiques. Entre elles unes radiografies. Quan hem arribat l'infermer (o radiòleg, no ho sé exactament) s'estava discutint amb unes persones per alguna qüestió relacionada amb la llista d'espera. Al cap d'uns minuts, ha tornat a sortir i ha tornat a discutir-se amb gent que s'esperava pel mateix motiu.

La qüestió és que la a la gent, en general, els costa entendre com funciona el sistema. Bé els costa i, molts cops, ni s'esforcen a llegir dues tristes línies d'instruccions aclaridores al respecte. Estava pensant en tot això quan han cridat la meva mare, era el seu torn.

A la sortida de la prova, m'ha comentat com també ha patit un incident per la reacció que ha tingut a una pregunta d'ella. Un cop, en fer-se unes radiografies li van dir que s'havia de treure les ulleres i aquest cop ha preguntat si havia de fer el mateix. La resposta d'aquest senyor ha estat un vehement "què li he dit res jo de les ulleres?". Estic segur que, si vas disposat a barallar-te amb el personal, dia si dia també, si la teva actitud és la de "ja n'estic fins els ous de preguntes imbècils", dia si dia també, et barallaràs amb desenes de persones que no coneixen al peu de la lletra els procediments d'on treballes i que no tenen la culpa de ser al trenta-quatrena persona que pregunta el mateix.

Estic convençut que aquest senyor, deu acabar la seva jornada laboral esgotat i amargat.